dissabte, 10 de maig del 2008

Per què, ara, sóc aquí! (petit resum)











Jo miro aquestes barquetes, aquestes cases fetes amb fustes i fulles de palmera seques i alçades de terra per si puja l'aigüa, aquesta gent sencilla, pobre, molt pobre que viu del que pescan al riu o llac i d'algún tros de camp on hi planten arros i alguns blat de moro, també alguns tenen algunes gallinetes. Al voltant de les casetes sempre es ple d'ocells que canten i xiulen doncs saben que aprop hi ha menjar per ells també.No tenen llum, només alguns, al vespre, encenen alguna bombeta amb unes bateries de cotxe que els hi duran força temps...altres, ni aixó, doncs es lleven amb el sól i es posen al llit quan aquet s'amaga,no gasten gaire. Per vestir amb pocs draps en tenen prou i no tenen tele, ni iPods ni ordinadors ni cámeres de fotos ni cotxes; tampoc tenen hipoteques doncs el demà no existeix; ni metges ni hospitals que són tots de pago i cars (aixó nomé és pels rics). Amb algunes de les nostres petites malalties es moren, per ells, aixó és el normal;seuen a terra doncs no els hi calen les cadires ni la taula i cuinen amb un forn petit fet de fang i carbó vegetal que treuen de la llenya que recullen. El diumenge van a la pagoda a visitar els seus monjos i els seus deus i els hi porten ofrenes de verdures i arros. Els seus ancestres són enterrats al mateixos camps d'arros doncs protexeixen amb els seus esperits la bona collita. Miren amb curiositat aquest coix que amb una cámara els enfoca i li regalen un somriure sempre. Aquets nens menjen ben poc, pero ho fan casi cada dia. Al menys ho intenten, doncs algúns d'ells es dediquen a possar pedres a la carretera de terra per quan passin els cotxes no botin gaire i els hi donin algun céntim. He vist nens de 4 anys carregar aquestes pedres fins al sot número mil de la carretera polsegossa per detmanar un almoina i poguer menjar avui. Demà...... aiiii, demà no existeix aquí. Quan plou els grans s'amaguen sota les fulles de palmera i els nens aprofiten els basals per jugar-hi com si fossin (ho són) les seves piscines. Ells no són conscients de que el riu, un dia, pot creixer tant i les plujes i el vent poden ser tant fortes, que s'ho emporten tot, com ha passat aquets dies a Birmania.
De tant en tant la naturalesa sembla que vulgui fer net i s'allii amb els poderosos, amb aquells que les seves casses són de pedra i tenen bons fonaments! ;i s'emporti tota la pobre gent i tots aquets somriures.
Nosaltres tenim més seguretat... tenim casses que aguanten els temporals, potser aviat viurem en nintxos de vidre i acer indestructibles i ben aillats, potser viurem més de cent anys amb tants hospitals i tanta "bona" medecina i per menjar tindrem unes capsules extraordinaries i liofilitzades. No ens matará cap serp ni cap tigre potser només algun "mal coleteral". Tenim bancs que guarden i poc a poc, van prenen els nostres diners pels "seveis". Nosaltres vivim segurs! A les nostres casses no hi entre el vent, ni l'aigua i...ben aviat ni l'oxigen!. Anem a treballar per guanyar diners i poguer pagar els cotxes i les motos,les cameres de fotos, les hipoteques, els iPods i els ordinadors, la llum i l'aigua i el gas i tot el nostre temps es per aixó; no tenim temps de xerrar amb els amics i compartir un sopar...sempre tenim pressa; no tenim temps per veure la posta de sol o per veure com rellisca l'aigua entre les fulles seques de palmera. No anem a les esglesies perque ens han près massa el pel i han volgut dirigir la nostra vida, tot dient el què és bo o dolent. Com ja he dit altres vegades, aquí els deus somriuen amb les mans obertes: el nostre déu está clavat a una creu, pateix i és el simbol del sofriment ... quin dessastre!
Hi ha amics que em pregunten perqué m'agraden aquestes terres i aquesta gent... encara voleu que os digui més!

1 comentari:

Leandre ha dit...

Jo si que vull que ens diguis més. Es un plaer seguir les teves paraules que ens descobreixen aquest altre mon i ens redescobreixen el nostre. Interpretar la vida d'altri, per altre banda ben necessari, cada cop em fa més por.I amb aquestes cultures mil·lenàries, de veritat, tinc l'impressió que s'em escapen claus.